Carta 40


Avui un poema del Jorge Bucay que parla de quan algú s'allunya i tanca la porta...

Em fa mal el teu empipament.
Em fa mal la teva tristesa.
Em fa mal el teu enuig.
Però, el que més em dol és el teu silenci…
Sentir que t'amagues de mi.
Que estàs darrere els teus “no sé”
Que, com el tango:
et busco i ja no hi ets.
Necessites una excusa per separar-te de mi?
Puc pujar la muntanya més alta
amb el teu ajut.
Sense tu, em cansa fins i tot jugar a fet i amagar,
em cansa saltar obstacles,
em cansa barallar-me amb el teu orgull,
em cansa picar a la porta
que tots dos volem que s'obri
i tu mantens tancada.

No crec en la teva confusió sinó en els teus frens.
No crec en el teu “temps” sinó en el teu orgull.
No crec en el teu odi sinó en la teva frustració.
No crec en la teva conducta sinó en el teu sentir.
Em sento con el cec
del poema de Rafael de León
“que agita el seu mocador plorant
sense adonar-se que el tren
fa estona ja que ha marxat...”
Vine! Obre! Parla! Lluita!
Que sóc aquí!


Jorge Bucay
Cartes per a Claudia
 
 
 


NOTA: Si t'ha agradat aquest poema, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.


Telf.: 605 52 52 81




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars