HI HA UN ADOLESCENT A CASA. 10 canvis psicològics


 
 
L’adolescència dura uns quants anys, des de la pubertat (11-12 anys aproximadament) fins el principi de la joventut (18-19 aproximadament). Durant aquest llarg període, el jove haurà d’enfrontar diversos reptes. A més dels canvis físics, es troben amb:

 
  1. Inici del pensament abstracte, la capacitat d’imaginar un futur.
  2. La sensació que ningú l’entén i que el que li passa, només li passa a ell.
  3. Sentir-se acceptat pel grup, la sensació de pertinença.
  4. Descobrir “qui sóc”, enmig dels molts missatges rebuts, tant de part de la família, com de l’escola, els amics, la societat…
  5. Descobriment de la sexualitat, amb un mateix, amb els altres i la identitat sexual.
  6. Presa de decisions ètiques pròpies (què està bé, què no, independentment dels referents familiars, els amics…).
  7. Aprendre noves formes de relació com a persona jove, diferents de les del nen.
  8. Trobar l’equilibri entre l’autonomia i la dependència. (Per exemple, vivint amb els pares i depenent econòmicament d’ells, trobar espais d’autonomia personal a banda de la família).
  9. Aprendre a tenir parella.
  10. Aprendre a viure sense la família (emancipar-se), tot i que això, avui dia, es produeix més tard.


Quan els pares pensem en un adolescent, cal que pensem que tots aquests canvis són progressius, és un procés llarg, amb anades i vingudes. Hem d’estar preparats pels canvis, però tampoc ens arribaran de cop. També cal confiar en el nostre fill o filla i en tot allò que li hem transmès. L’adolescent compta amb una sèrie d’eines, no està “sol davant del perill”. Les diverses eines del jove són, entre d’altres:


  • Les habilitats personals per afrontar els reptes
  • La personalitat i temperament propis
  • La intel·ligència emocional (com manegar les emocions)
  • La capacitat d’acompanyament de la família
  • El recolzament de l’entorn: amics, altres familiars, escola...


L’adolescent, per més que es mostri desafiant, independent, que sembli que ja no necessita a ningú, en realitat necessita molt l’afecte dels pares, “saber que hi són”. També necessita reconeixement i valoració en les coses que fa.

 
Sovint, l’actitud “contestona” i a cops desagradable del jove, fa que ens apartem, crea un mal ambient en la relació pares-fills, que cal refer. Cal restablir ponts de diàleg en moments de tranquil·litat.




NOTA: Si t'ha agradat aquest article, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.


Telf.: 605 52 52 81
 



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars