HI HA UN ADOLESCENT A CASA. Sóc el pitjor pare/mare del món?




Ningú ens ensenya a ser pares. Ho anem aprenent “sobre la marxa”. El pare i la mare, també som persones, amb les nostres pròpies virtuts i mancances. Els pares també tenim el dret a equivocar-nos. És important recordar-ho i sobre tot, perdonar-nos pels nostres errors.

  • Sovint tenim la sensació d’haver fracassat com a pares quan els fills es rebel·len contra tot i sembla que han oblidat l’educació i el bon comportament. Parlar amb altres pares ens farà adonar-nos que no som els únics a qui els hi passa.
  • A sota d’aquesta rebel·lió hi ha una necessitat de distància: l'adolescent necessita distanciar-se emocionalment dels pares per poder trobar la seva pròpia identitat, reafirmar la seva personalitat. Que «passi de nosaltres» no vol dir que no ens estimin.
  • Però també hi ha una profunda angoixa que cal tenir en compte. Encara que sembli que els fem nosa, en realitat necessiten més que mai el nostre afecte i recolzament, necessiten saber que «hi som», de manera incondicional. Pensem que sonvint no saben qui són. Estan buscant models i referents, i, sobre tot, s'estan buscant a si mateixos.
  • Sovint es fa difícil mostrar-los el nostre afecte, quan sembla que no ens obeeixen en res i que estan llençant la seva vida i el seu futur per la finestra. Encara que de vegades reneguem d'ells i estiguem farts, continuem sent bons pares.
  • Aquest costum dels grans de donar-los consells, de manera insistent, és una de les coses que més els molesta. Potser només cal recordar-los que «tinguin seny» o que «ja són prou grans per saber què han de fer i què no».
  • Si hem sentat unes bones bases durant la infància, els hem transmès valors, hem dialogat amb ells, etc., hem de confiar que tot això «hi és», encara que no ho sembli. Confiem una mica més en ells, i també en la nostra feina feta.
  • Una de les coses més difícils per als pares és trobar l’equilibri entre llibertat i autoritat, on és el límit entre què he de permetre i què no: En resum, quan em passo o quan em quedo curt. Cadascú té el seu estil educatiu, més rígid o més flexible. Pensem en com ens van educar a nosaltres, i que, malgrat els errors dels nostres pares, segur que no hem sortit tan malament.


Fa anys, una psicòloga especialitzada en adolescents, em va dir que hi ha dues pautes generals:

  • La primera, no vulguem guanyar totes les batalles, millor guanyem la guerra. Posem uns mínims: unes obligacions indiscutibles, una hora d’arribada, però no vulguem tenir fills “modèlics”.
  • La segona, és millor negociar que imposar. Compra't aquesta roba (que a mi no m’agrada) però ves net. Ves a aquesta festa, però ves a dormir a una hora prudent i demà arriba a l’hora a classe.




NOTA: Si t'ha agradat aquest article, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.


Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars