21 PAUTES PER SOBREVIURE A L'ADOLESCÈNCIA DELS FILLS (1)



Si el teu fill/a adolescent és rebel, tens un fill/a normal. La rebel·lió forma part de l’adolescència. El jove necessita distanciar-se, desmarcar-se de la família per créixer. I aquesta rebel·lió va sempre acompanyada d’angoixa per part del jove i també d’angoixa i enuig per part dels pares, que sovint no entenen què està passant.

 
  1. És important que el jove pugui apropar-se a un adult de confiança si té un problema greu, quan hi ha un fort distanciament entre pares i fills. Sovint, un familiar proper, germà gran, oncle, tieta, etc. poden jugar un paper important en aquests moments.
  2. Cada persona, cada família té el seu propi estil, els seus principis. No tots els pares ho fan igual, i segurament està bé.
  3. Els joves necessiten certa llibertat per “assajar” la seva nova vida, i és convenient donar-los un espai (adequat a la seva edat) i confiar en ells. Es poden equivocar, però és pitjor que es quedin tancats a casa.
  4. També cal donar-los seguretat i afecte, que se sàpiguen estimats i acceptats, passi el que passi.
  5. El maneig de la frustració és un altre punt important, saber recolzar-los en moments de “caiguda”, animar-los a aixecar-se i tornar a començar.
  6. Davant d’un problema greu, cal que els pares facin un front comú, evitar les desavinences que sovint sorgeixen. Cal evitar les discussions de qui té la culpa del comportament dels fills, acusar-se mútuament, etc, i buscar solucions plegats.
  7. No és fàcil ser pares d’un jove que sembla que hagi perdut totes les formes, les maneres, l’educació i es mostra desafiant i egoista. En moments així, els pares poden caure en una postura radical, de càstigs i retrets, que encara distanciarà més les postures. Per més difícil que sembli, cal prendre-s'ho amb calma i tractar de restablir ponts de diàleg.
  8. Un error freqüent és voler fer “d’amic, de col·lega” del fill. Aquest no és el rol que els toca: els pares són els pares i els amics són els amics.
  9. El fet que els fills es facin grans també crea en alguns pares i mares la sensació que “ja no són necessaris”, se senten desubicats, i pot ser que de manera inconscient, no deixin créixer al fill, que no el deixin marxar.
  10. També es dóna sovint el cas que hi hagi una situació familiar complicada (atur, problemes en la parella, etc) i que es faci recaure tota la culpa en la conducta de l’adolescent. Això no és just ni ajuda a ningú.



NOTA: Si t'ha agradat aquest article, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.


Telf.: 605 52 52 81
 
 
 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars