COM ACCEPTAR LA PÈRDUA




Per molt anunciada que sigui una mort o una separació, sempre és dolorosa. El més normal és fer una negació: no l'acceptem. Necessitarem un temps per acceptar que la persona ha marxat. I mentre això no passi, estarem estancats. L'acceptació dels fets és la primera fase del procés de dol.

Totes les pèrdues costen d'acceptar?

  • Hi ha pèrdues que considerem “llei de vida”: que marxi una persona gran costa menys d'acceptar.
  • La mort d'una persona, quant més jove sigui, més injusta la considerem, i per tant costarà més d'acceptar. Les més difícils, evidentment, són les dels nens.
  • Una malaltia llarga i dolorosa ens permetrà fer-nos a la idea, a més de considerar que és un alleujament per qui la pateix.
  • Una mort sobtada, inesperada, un accident, trigará més a digerir-se.
  • La més dolorosa de totes, és el suïcidi, per tota la connotació d'incomprensió i la càrrega de culpa que comporta: a més de no acceptar-la, tampoc l'entenem.


I les separacions?

  • Molts cops preveiem el final d'una etapa, quan estem acabant la formació acadèmica o veiem que una relació de parella no funciona, per exemple, i tenim temps per anar-nos preparant per al final.
  • Els finals “sobtats” són més dificils d'acceptar. Hi ha casos extrems, en què la persona es pot passar anys negant la realitat, per exemple, en una separació de parella. La persona s'aferra a la fantasia de que “no passa res”, o “és un refredament temporal de la relació”.
  • El problema d'aquesta negació és que la persona no avança, no rep el present per seguir endavant amb la seva vida.
  • O davant d'una mort, hi ha persones que es passen anys mantenint present a la persona que ha marxat, parlant imaginàriament amb ella, aferrant-se a coses materials que li recorden aquesta persona, etc. Això és normal fer-ho durant un temps, però si s'allarga massa, la persona no rep el present. És una fugida de la realitat.

Podem fer quelcom per ajudar-nos a acceptar?

  • Quan la pèrdua és previsible i anunciada, podem anar preparant-nos, fent l'acomiadament poc a poc, i anar pensant en la següent etapa: la jubilació, la pèrdua de la feina, o una separació, fins i tot una mort. Segurament necessitarem un periode de temps per recuperar-nos, però també anirem posant a poc a poc il·lusió en la nostra nova situació.
  • Quan és una pèrdua sobtada, segurament el període per passar a la següent etapa serà més llarg, però podem fer un recull de records d'allò o d'aquell a qui hem perdut, escriure una carta, fer un diari o un àlbum de records.


NOTA: Si t'ha agradat aquest article, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.

Pilar Morey Bulbena 
Telf.: 605 52 52 81


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars