ACCEPTAR NOVES REALITATS: UN REPTE NECESSARI



Avui vull tornar a compartir un escrit que va fer una clienta meva, MVP, en relació al seu avi, malalt d'Alzheimer. Com afecta aquesta terrible malaltia als que estan al voltant del malalt?


En aquest petit escrit, m'agradaria convidar-vos a reflexionar sobre el procés d'acceptació de l'Alzheimer. Aquesta malaltia fa uns anys que està present a la meva família, i el cert és que, a l'igual que el meu avi que és l'afectat, la família també hem anat passant per diferents fases. Sobre tot en allò que es refereix al grau d'acceptació d'aquesta situació: fases que mantenen una evolució circular, segons anessin succeint les circumstàncies i successives ratxes.

Quan coneixes la notícia, s'obre davant teu un abisme: Què passarà ara? I a això li segueix: Com em dirigiré ara a l'afectat? Què he de dir o fer? Ha de ser molt dur el període en què ets conscient que pateixes una malaltia neuro-degenerativa; t'ha tocat escriure una novel·la de la qual, abans d'acabar el primer capítol, ja en coneixes el seu desenllaç final.

Aquesta és una cosa que veig clara ara: la millor medicina és mantenir la calma, ser comprensius i sobre tot evitar caure en lamentacions contínues i retrets, doncs la persona no s'ha absentat encara i necessita TOT el nostre recolzament. Fàcil plasmar-ho en línies, però dur de portar-ho a la pràctica.
En les primeres fases, sobre tot si no ets cuidador de la persona, és més fàcil justificar oblits i algunes sortides incoherents. Doncs a tots ens costa acceptar aquesta nova realitat i al començament tendim inclús a negar-ho, cosa que també els passa a ells.
Però després, a mesura que l'afectat va fent-se absent i oblidant els seus éssers estimats, tinc la sensació de què comences a fer un dol per la persona. Aquesta és una cosa que encara avui m'inquieta. Com puc sentir-me així si la persona està encara present? Pot formar part del procés d'acceptació de la nova identitat de l'altre?
Ara no ens comuniquem mitjançant raonaments, sinó per estímuls: carícies, afecte, entonació... elements supeditats al seu estat anímic i també al nostre. Ja que no sempre t'acompanyen la força i el coratge, també trontollem, perquè com a familiars tendim a sentir-nos ferits i impotents.
Al veure el film “El fill de la núvia” vaig meditar sobre això. Quan els records que ens vinculen a ells marxen, també ho fa el nostre vincle personal? O iniciem un nou tipus de relació?

Després de gairebé dos anys i mig de malaltia, el meu avi ha marxat deixant una estela molt gran rere seu. M'entristeix la seva pèrdua, però em reconforta el consol de creure que ell sabia que nosaltres estàvem al seu costat. Potser, no sabia si jo era la seva neta, la seva dona o la seva germana... potser tampoc l'importava no conèixer quin tipus de consanguinitat manteníem: el cert és que sabia que ens estimava i encara quan estava al llit amb la mirada perduda, s'alegrava de veure'ns, ens acaronava com no ho feia amb cap altre visitant.

La nostra olor, carícies, veu... i ja al final xiuxiueig per a ell no eren desconeguts. Una ATS em va fer un comentari que m'acompanyarà sempre: l'amor supera totes les barreres i això és impossible que s'esborri, que es deixi de percebre.



NOTA: Si t'ha agradat aquest article, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.

Pilar Morey Bulbena 
Telf.: 605 52 52 81

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars