ESTIC CRIANT BÉ ELS MEUS FILLS?




Sovint em trobo a la consulta amb persones que tenen fills i filles petits. Les queixes són reiterades en molts sentits: manca de temps per a un mateix, manca de temps i energia per dedicar a la parella, conflictes de parella a conseqüència dels fills... i, sobre tot, la incomprensió que reben del seu voltant respecte a les seves queixes.

És indiscutible que la mater-paternitat és una de les experiències més boniques i enriquidores de la nostra vida. Però només els que ho estan vivint, dia a dia, saben fins a quin punt et canvia la vida el fet de tenir un fill.

Tothom en sap més que els pares de criar els nens. Especialment la gent que no en té: aquests són els més experts. Ells no ho farien de cap manera tan malament com ho fas tu. És que no en saps: ells, quan en tinguin un, no el malcriaran, el portaran a tot arreu i el seu nen s'estarà quiet i assegut i no molestarà a ningú, no pas com el teu, que no el saps educar.

D'altra banda, està molt mal vist queixar-se dels fills: són tan bufons!!! Si et queixes, et diran: «no haver-los tingut!!», «què et pensaves!!», «Oh, és clar, això se t'ha acabat» (i allò, i lo altre...)

Els avis, i sobretot les àvies,  generalment no recorden els detalls de quan tenien els fills petits.
  • Probablement l'àvia era mestressa de casa i no feia res més.
  • No tenia estudis, no aspirava a tornar a treballar fora de casa.
  • No tenia cap afició que no fos fer punt de mitja.
  • Només es dedicava a la casa, als fills i al marit. I és clar, recorda que ella sola en va criar 2, o 3, o 4... i que anaven nets, eren molt educats i la casa sempre estava lluent.
  • Com pot ser que les joves d'ara es queixin tant i tinguin la casa tan bruta?

Per començar, les dones d'ara, probablement treballen fora de casa, sigui a temps complet o parcial, i han de compaginar això amb la feina de la casa i la cura de les criatures.

Cada cop hi ha més homes mentalitzats de que tot això és feina de dos, però encara n'hi ha molts que no ho estan: col·laboren de manera puntual en alguna tasca, i ja “han complert”.

D'altra banda, la nostra generació es va criar dins d'un parc de fusta o de plàstic. I els avis segueixen repetint la cantinel·la de “no l'agafis que el malcries”. 

Els pares d'ara es preocupen de que el nen es socialitzi, que cal treure'l perquè li doni el sol cada dia pel tema de les vitamines, que cal estimular-los, fer-los massatges, portar-los a piscina, jugar amb ells, portar-los unes hores a la guarderia, però no massa, perquè si no sembla que els abandones... Em passo la vida veient a mares i pares esgotats, que no mengen ni descansen prou per tal de passar més temps amb el nen o nena.
  • L'àvia diu que no l'agafi, que es malcria.
  • Els psicòlegs diuen que no el deixi plorar, que es traumatitza.
  • L'educadora de la guarderia diu que el sobreprotegeixo.
  • Em passo el dia al pediatra: sempre està amb mocs, i això és perquè no el cuido prou bé.
  • Aquella revista de l'altre dia deia com n'és d'important passar temps amb ells i estimular-los.
  • I els amics que no tenen fills, diuen que no sóc la mateixa des que vaig tenir el nen... que com he canviat. Que no em capfiqui tant, que també creixen sense estar-los tant a sobre...

I els pares estan desbordats, esgotats, no tenen un minut per a ells i menys encara per a la parella, a més sempre pensen que ho fa malament, facin el que facin. I se senten culpables, molt culpables, de queixar-se. Després de tot, la mater-paternitat és el millor de la vida... o no?


NOTA: Si t'ha agradat aquest article, comparteix-lo amb els teus amics i deixa els teus comentaris.

Pilar Morey Bulbena 
Telf.: 605 52 52 81



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars